Està la Llei al servei de l’home, o és l’home esclau de la Llei? La pregunta que aquí es formula semblava haver quedat definitivament resulta fa ja una mica més de 2.000 mil anys, en respondre de manera contundent Jesús de Natzaret: «El dissabte ha estat fet per a l’home i no l’home per al dissabte.» (Mc. 2,23-28). Principi moral que justifica el sotmetiment individual de l’home a l’imperi de la Llei, sempre que aquella estigui al servei del bé comú, i sigui respectuosa amb els drets fonamentals de l’individu. És doncs, sota aquests paràmetres, que els Tribunals han d’interpretar-la i aplicar-la.

La doctrina científica ha vingut justificat la coerció i l’imperi de la Llei sobre l’individu per la «ràtio legis» o fonament moral d’aquella: l’obtenció de la Justícia, les regles de la bona fe, i la lleialtat de la Llei amb tots dos conceptes en la seva aplicació pràctica. En paraules del mestre de Natzaret: «Ai de vostès, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que paguen el delme de l’herba-sana, de l’anís i del comí, i descuren el més greu de la Llei: la Justícia, el bon cor i la lleialtat!» (Mt.23, 23).

Per posar un exemple mundà del que aquí ens ocupa, em ve al cas, la normativa municipal de prohibició d’aparcament, parada o estacionament en zona per als vianants (zona urbana sense voreres).

Convindrà el lector amb qui això redacta, que, malgrat la restricció del trànsit rodat en general, es permet un ús restringit per a situacions especials, així, si un minusvàlid detingués el seu vehicle per escàs període de temps, raons d’accessibilitat, farien que la norma general cedís davant el dret a la mobilitat d’una persona especialment vulnerable.

De la mateixa manera, l’abans esmentat és predicable respecte al transport de persones d’avançada edat o persones amb disfuncions físiques que resideixin en aquesta zona per als vianants, de tal manera que, davant aquestes situacions, l’estacionament d’un vehicle durant un període raonable, prevaldria sobre el dret a sancionar per part de l’administració.

La norma que prohibeix estacionar en zona per als vianants, cerca prevaler la deambulació i ús per als vianants de la calçada, restringint de manera general, el trànsit rodat, no obstant això, la prioritat d’ús no comporta la prohibició absoluta al trànsit rodat, en coexistir un ús restringit amb diversos fins: els propis vehicles dels serveis municipals <basuras, limpieza, retirada de muebles viejos, vehículos especiales para la realización de obras>, juntament amb els propis vehicles particulars <por razones de transportes de personas o de equipajes: traslados vacacionales, mudanzas>, així com en vehicles industrials <abastecimiento de los comercios de la zona>, i en última instància per raons de seguretat, benestar i salut dels propis residents de la zona per als vianants <taxis, ambulancias, policía, etc.>.

De quant antecedeix es col·legeix que vigent la norma seran els Tribunals <en el caso los Juzgados de lo Contencioso-Administrativo>, als qui correspondrà corregir els excessos en què pogués incórrer l’autoritat administrativa sancionadora.

Lamentablement, per al ciutadà de «a peu», aquest control jurisdiccional adquireix especial rellevància atès el brutal increment de denúncies i ulterior confirmació de sancions administratives en aquests temps de crisi econòmica, on la falta d’ingressos per llicències d’obres <nuevas o de rehabilitación> derivades del sector immobiliari han estat «compensades» amb l’increment d’aquesta nova partida pressupostària encoberta (com a no reconeguda com a tal per les pròpies corporacions locals), fins al punt de convertir, els ingressos per sancions econòmiques en una de les partides municipals més importants del pressupost consistorial en la major part dels municipis del País.

La fe del ciutadà en l’administració de justícia, és brutalment esbiaixada amb la promulgació d’una nova Llei que obliga al pagament d’uns impostos previs, perquè el Jutge entre a valorar sobre la procedència o improcedència de la sanció administrativa. En aquest punt cal recordar que la pròpia administració prosseguirà amb l’expedient sancionador i amb l’embargament de la multa imposada, en presumir-se la seva actuació conforme a la Llei, i fins que no recaigui pronunciament judicial que anul·li aquesta sanció administrativa.

Per si no fos prou, a més del pagament de la multa <pese al recurso jurisdiccional>, se sumen, el pagament de la nova taxa judicial, més els honoraris d’advocat i procurador que representin al ciutadà «del carrer», més el temor a haver d’afrontar les despeses de l’advocat i procurador de l’administració (és igual que siguin funcionaris i percebin un sou per tal labor), aquest últim imponderable des de la promulgació, de la denominada sarcàsticament Llei 37/11, de 10 d’octubre, de Mesures d’Agilitació Processal.

Mesures totes elles, que comporten «de facto» una autèntica exclusió a la revisió dels actes sancionadors de l’administració, fins a tal punt que les estadístiques mostren que l’any que portem d’aplicació de la Llei de Taxes, els recursos contenciosos administratius han decaigut més d’un 40%, constatant la flagrant vulneració a la tutela judicial efectiva, que ingènuament proclamava l’art. 24.2° de la Constitució.

Arribats a aquest punt, és obligat reflexionar: Si la «ràtio legis» de les lleis és l’aplicació de la justícia És just un sistema que impedeix el dret de defensa i l’accés a la tutela judicial efectiva? Se circumscriuen al bé comú i estan orientades a la bona fe les normes abans citades?

La vigent línia d’actuació de l’Administració, per citar l’exemple més recent, basta rememorar la recent Llei Mordassa (nova Llei de Seguretat Ciutadana) està trencant frontalment amb els plantejaments i fins que legitimen l’acatament de la norma, per a ressuscitar el leviatán de Thomas Hobbes com a fonament d’una Administració prepotent i absolutista.

Reprenent l’exemple abans citat, si el ciutadà, per entendre injusta la sanció econòmica administrativa, fa apilament d’un important esforç econòmic, i acudeix al Jutge perquè es revisi la sanció administrativa

Què prevaldrà? El dictat de la Llei o la persona i les seves circumstàncies?

La pregunta no és fútil, tampoc obeeix a un plantejament teòric o doctrinal, sinó que reprenent el mundà, seguim en la pràctica judicial dels nostres Jutjats de l’ordre contenciós-administratiu, que, en única instància, això és, sense possibilitat de cap recurs enfront de la seva resolució, donaran resposta monolítica fent de la Llei taula rasa, sense excepció, ni accident ni circumstància.

I per a mostra, la Sentència núm. 393/2013 de data 25 de novembre de 2013, de Don Andrés Maestre Salcedo, Magistrat Jutge titular del Jutjat contenciós administratiu núm. 15 de Barcelona, que en el recurs contenciós administratiu abreujat núm. 346/2012-A, desestima en la seva integritat el recurs, amb imposició de costes a l’administrat.

Es transcriu pel recent, un exemple en què l’administrat va recórrer una sanció administrativa de data 3/07/2012, per estacionar en zona per als vianants, enfront del seu domicili, perquè un familiar es fes càrrec de la motocicleta i poder descarregar productes de la compra, davant l’inici d’una fase aguda d’hèrnia discal en L4-L5 i L5-S1, davant la impossibilitat
<en estas circunstancias> per a desplaçar-se al pàrquing que tenia arrendat a 150 metres del domicili.

Assenyala el Magistrat Jutge, en el seu fonament jurídic segon:

«<…> L’aquí demandant no nega l’estacionament en el dia, lloc i hora d’actuacions, ni nega que es tractés d’un carrer urbanitzat sense voreres, argumentant únicament en el seu defensa raons mèdiques de patologies lumbars entre altres, però aporta documentació medica antiga, no actualitzada, dels anys 2005 a 2009, per la qual cosa difícilment pot entendre’s que tres anys més tard persisteixin tals molèsties o patologies».

La documental aportada, informes de ressonàncies magnètiques, electromiografies, etc., evidencien dues lesions discals en lumbars i sacre, que empitjoren a causa d’una artrosi degenerativa, tal com és de veure en la comparativa entre els informes realitzats en els anys 2005 i 2009.

L’escassa formació i informació sobre la patologia discal sobre la base dels documents mèdics aportats a actuacions, porten al Magistrat a emetre un pobre judici d’opinió sobre les malalties discals, com si aquelles sanessin de manera espontània: («difícilment pot entendre’s que persisteixin tres anys més tard»). Per si no fos prou, el Magistrat Jutge, desestima la prova testifical, proposta #dins del termini i en la forma escaient pel recurrent, i que pretenia acreditar la persistència de les crisis agudes, entre altres extrems de prova.

Però la Sentència núm. 393/2013, de data 25/11/2013, fallada pel Jutjat contenciós administratiu núm. 13 de Barcelona, no és excepció, sinó exemple: Aquest és el nivell jurisprudencial que es brinda avui als ciutadans. Modest nivell per a tan alt preu.

En resum, el ciutadà avui paga el doble a l’administració de justícia: Amb els seus impostos primer, i amb les taxes després. Les sancions administratives (justes o injustes), es paguen d’inici, i després d’un llarg peregrinar, finalment s’emet una resolució judicial que, en general, comporta el decaïment a tota esperança d’interpretar i aplicar la Llei respecte a l’individu concret i les seves circumstàncies.

De què t’estranyes ciutadà? Eren moltes les barreres que des d’un inici t’advertien que és inútil reivindicar… la norma és taula rasa que no entén d’humanitat.

És temps del ciutadà de revisar qui ens legisla… i amb quina finalitat!