El delicte de rebel·lió està regulat en el Titulo XXI del Codi Penal la rúbrica fixa del qual com ben jurídic protegit la CONSTITUCION.

El delicte té un tipus bàsic (art. 472), un agreujat (arts. 473, 474, 475, 477 i 478) i un altre atenuat (arts. 476, 479, 482, 483 i 484).

Cal assenyalar que el Codi Penal de 1995, denominat Codi Penal de la democràcia que va venir a substituir al Codi Penal aprovat per Llei 44/1971, de 15 de novembre, introdueix una important modificació en el tipus penal en exigir per a la realització del delicte l’ús de la «VIOLÈNCIA», requisit que no estava en el text refós del Codi Penal del 1971:

• Codi Penal de 1971: «Art. 214. Són reus del delicte de rebel·lió els que s’alcessin públicament per a qualsevol dels fins següents: 1r.- Derogar, suspendre o modificar totalment o parcialment la Constitució. 2n.- Destituir el cap de l’Estat o obligar-lo a executar un acte contario a la seva voluntat <…> 5è.- Declarar la independència d’una part del territori nacional o sostreure la Nació o part d’ella o qualsevol classe de força armada a l’obediència del Govern. 6è.- Substituir per un altre el Govern de la Nació <…>»
• Codi Penal de 1995: «Art. 472. Són reus del delicte de rebel·lió els que s’alcessin violenta i públicament per a qualsevol dels fins següents: 1r.- Derogar, suspendre o modificar totalment o parcialment la Constitució. 2n.- Destituir o despullar en tot o en part de les seves prerrogatives i facultats al Rei o Reina o al Regent o membres de la Regència, o obligar-los a executar un acte contrari a la seva voluntat <..> 5è.- Declarar la independència d’una part del territori nacional. 6è.- Substituir per un altre el Govern de la Nació <…>»

El terme violent és definit pel diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola com: «1. adj. Dit d’una persona: Que actua amb ímpetu i força i es deixa portar per la ira. 2. adj. Propi de la persona violenta. 3. adj. Que implica una força i intensitat extraordinàries.»

Per tant, la nova redacció del delicte de rebel·lió en el Codi Penal de la democràcia exigeix que l’alçament sigui violent, com exposa la Sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc núm. 11/2005, d’1 de març:

Un alçament violent que és aquell que va acompanyat de l’exercici de la força física, o quan l’ús d’aquesta constitueix una seriosa i fundada amenaça, per estar disposats els alçats a aconseguir els fins indicats en la norma recorrent a la utilització o a l’ús de la força

Tradicionalment s’ha assimilat l’expressió d’alçament violent com a «alçament o aixecament en armes tendencialment encaminat a atacar bé l’ordenament constitucional, bé al cap de l’Estat, bé al Govern de la Nació o Institucions Fonamentals d’aquesta».

El Tribunal Suprem, en Sentència de 22/04/1983 (la Llei 7785JF/0000), no exigeix la consumació de l’acte violent per a la consumació del tipus, en el sentit que el delicte s’haurà comès sense necessitat que hi hagi un efectiu vessament de sang, bastant que existeixi un risc potencial que, davant l’oposició de l’Estat als rebels violents, aquests no puguin garantir amb total seguretat que l’aixecament no causi víctimes, ni vessaments de sang.

Finalment assenyalar, la similitud entre el delicte de sedició i el de rebel·lió. En el delicte de SEDICION, el bé jurídic protegit és la preservació de l’ordre públic, d’aquí la seva subsunció en el Títol XXII del Codi Penal, que la seva rubrica és «Delictes contra l’Ordre Públic», tots dos tipus delictius tenen en comú el seu caràcter tumultuari (no poden ser comesos per una persona o un grup molt reduït de persones), i en tots dos l’aixecament ha de comportar una violència intrínseca en el sentit donat per la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, que impliqui una força i intensitat extraordinàries, deixant-se portar per la ira.

ROVIRA LLOR ADVOCATS SLP