Ús provisional i anticipat per la policia judicial dels béns del presumpte delicte (Art.367 sexies del LECrim)
La vigent redacció de la Llei processal penal, en la seva redacció donada per LO 1/2015, de 30 de març, que modifica LO 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal, ha introduït una important novetat en el Capítol II Bis, nominat «De la Destrucció i la realització anticipada dels efectes judicials».
Cal indicar que aquest mateix Capítol II bis del Títol V del Llibre II, de la LECrim., conformat pels articles 367 bis a 367 sexies, va ser introduït per Llei 18/2006, de 5 de juny, per a donar eficàcia dins de la Unió Europea, a les resolucions judicials d’embargament i d’assegurament de proves en procediments penals seguits en els Estats membres, bàsicament pensant en les organitzacions criminals i grups organitzats.
L’art. 367 quáter LECrim: Faculta al jutge per a «realitzar» els efectes judicials d’il·lícit comerç, sense necessitat d’esperar al pronunciament o a la fermesa de la fallada, en qualssevol dels següents casos:
a) Quan siguin peribles.
b) Quan el seu propietari faci exprés abandó d’ells.
c) Quan les despeses de conservació i dipòsit siguin superiors al valor de l’objecte en si.
d) Quan la seva conservació pugui resultar perillosa per a la salut o seguretat pública, o pugui donar lloc a una disminució important del seu valor, o pugui afectar greument el seu ús i funcionament habituals.
e) Quan es tracti d’efectes que, sense sofrir deterioració material, es depreciïn substancialment pel transcurs del temps.
f) Quan, degudament requerit el propietari sobre el destí de l’efecte judicial, no faci cap manifestació.
En qualsevol d’aquests supòsits de deterioració, abandó, perill, custòdia desorbitada, o deixadesa per la propietat, el jutge, d’ofici o a instàncies del Ministeri Fiscal, de les parts personades o de l’Oficina de Recuperació i Gestió d’Actius, i sempre prèvia audiència de l’interessat, acordarà la «realització»
dels efectes judicials.
Sembla evident que si la «realització» dels béns té el seu origen en l’abandó o deixadesa del propietari de l’efecte <apartat b>, i el mateix en tenir trasllat pel Jutge perquè es manifesti sobre la «realització» d’aquests béns, dóna la callada per resposta i s’obstina a mantenir silenci, a més de l’apartat b, concorrerà el f, i el que no farà la justícia és córrer amb les despeses de conservació i custòdia dels efectes del delicte, quan es raonable estimar que el valor residual de l’efecte, al final del procés, per la seva ràpida deterioració si manteniment, serà inferior al cost de la seva conservació, en aquest supòsit la lògica imposa que el Jutge acordi la «realització
d’aquests efectes».
Per contra, si el seu propietari manifesti al Jutge la seva voluntat si es fes càrrec de les despeses de conservació de l’efecte del delicte, tret que aquests efectes resultin perillosos per a la salut o la seguretat, procedirà la seva custòdia amb càrrec a la propietat fins a obtenir la resolució final del procés penal, la qual cosa és lògic també, atès que l’escrit de la propietat d’una banda contravindrà l’aparent abandó inicial d’aquests efectes, que era la causa que motiva la seva «realització» judicial, per un altre, es mantenen els efectes del delicte en perfecte estat de conservació, amb càrrec a la propietat, quedant els mateixos a resultes del procés penal.
Com a excepció el Jutge no podrà «realitzar» els efectes del delicte que es trobin en la situació d’abandó, deterioració o perill descrits en l’art. 367 quater quan concorri alguna de les següents circumstàncies:
«a) Estigui pendent de resolució el recurs interposat per l’interessat contra l’embargament o decomís dels béns o efectes.
b) La mesura pugui resultar desproporcionada, a la vista dels efectes que pogués suposar per a l’interessat i, especialment, de la major o menor rellevància dels indicis que s’hagués fundat la resolució cautelar de decomís.»
Fins aquí hem possat entre cometes la paraula «realització dels efectes del delicte» per la seva ambigüitat. L’art. 367 quinquies LECrim., ve a aclarir-nos que hem d’entendre per la paraula «realització», la qual tindrà un significat dual, això és, en uns casos equivaldrà a préstec d’ús gratuït, i en uns altres, equivaldrà a la seva venda.
Els «efectes del delicte» seran cedits gratuïtament a entitats sense ànim de lucre o a les pròpies administracions públiques <principalmente a las fuerzas y cuerpo de seguridad del Estado> en els següents casos:
a) Quan els efectes judicials confiscats siguin d’ínfim valor, o es prevegi que la «realització» a través de persona especialitzada o de subhasta pública sigui antieconòmica. La persona encarregada de quantificar aquestes valoracions serà el Jutge d’Instrucció que ha dictat el decomís mitjançant Acte motivat, i suposem que mitjançant la prèvia taxació per perit especialista, que quedarà incorporat en la peça separada, malgrat no haver-hi encara una previsió específica sobre aquest tema.
En els altres casos, preveu la Llei ritual processal que la «realització dels efectes del delicte» sigui portada a terme a través de persona o entitat especialitzada o bé mitjançant pública subhasta.
Cal pressuposar que de coexistir diverses persones o entitats especialitzades aquestes hauran de concórrer a pública subhasta, sent la que ofereixi major licitació la que es quedi amb els efectes del delicte, de la mateixa manera, la pública subhasta haurà de ser l’opció principal, pesi al silenci de la Llei en aquest punt, per a garantir la igualtat de drets i la transparència en la «realització dels efectes del delicte», només en el cas que resultés deserta la subhasta per falta de concurrència de persones interessades en l’adquisició dels efectes, procedirà el lliurament a persona o entitat concreta especialitzada en el comerç o ús d’aquests efectes.
En tot cas, el legislador ens deixa descaradament en brases, perquè quan arriba finalment el moment de determinar el procés de «realització dels efectes decomissats» es legisla en blanc per remissió a una norma reglamentària pendent de desenvolupament, així l’art. 367 quinquies, 3r estableix:
«3. La realització dels efectes judicials es durà a terme conforme al procediment que es determini reglamentàriament».
Aquest paràgraf tercer és obra de la reforma operada per LO 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre del Codi Penal.
La reforma no té desaprofitament, perquè si bé fins ara sempre hem estat parlant dels «efectes del delicte», en aquest paràgraf tercer el legislador que ja ve amb corredissa, fa un salt al buit i els «efectes del delicte» són ampliats també als béns, instruments i guanys del delicte.
Entenc que els instruments del delicte poden equiparar-se o córrer la mateixa sort que els efectes d’aquell, però no cal estendre fer extensible aquesta facultat del Jutge Instructor als béns i guanys de l’il·lícit, almenys en aquesta fase inicial del procés, perquè ens trobem en el capítol II bis, del Títol V LECrim., que regula com procedir a la comprovació del delicte i a l’esbrinament del delinqüent, sent molt factible que encara no estiguin determinats ni els uns ni els altres.
En aquesta tessitura, facultar al Jutge d’Instrucció perquè decomissi els efectes i instruments del presumpte il·lícit sembla adequat, però estendre la facultat de decomís als béns i guanys de l’il·lícit en les primeres albors del procés penal sembla excessiu, màximament quan ens trobem en una fase de determinació i comprovació de la pròpia existència de l’il·lícit penal, així com dels autors materials d’aquest, per la qual cosa es faculta a l’Instructor per al decomís sobre béns i guanys en fase tan primària que ni tan sols han nascut encara els responsables civils, titulars d’aquests béns i guanys.
La voluntat del legislador és clara, destinar els béns i guanys de l’il·lícit a atendre les despeses causades en la conservació d’aquests béns, procedint a «realització» en els casos en què sigui antieconòmica la seva conservació i custòdia, però com és de veure, el salt és enorme, perquè no estem parlant del decomís i venda d’efectes o instruments de l’il·lícit penal, sinó d’hipotètics béns i guanys en els primers estadis del procés penal en el qual és factible que ni tan sols estigui determinada de manera indiciària l’autoria penal, que no ja depurades mínimament les responsabilitats civils..
En tot cas, produïda la venda o «realització» d’aquests béns i guanys en aquesta fase inicial del procés, i una vegada coberts les despeses de conservació i custòdia reportats fins al moment, el sobrant, si n’hi hagués, s’ingressarà en el compte de consignacions del Jutjat Instructor.
En aquest punt albira de manera clara que la realització del bé, guany, efecte o instrument del delicte equivaldrà a la seva venda, bé en pública subhasta, bé mitjançant la seva compra per persona o entitat especialitzada, excepte en els casos en què el seu valor sigui tan ínfim que procedeixi el seu lliurament a la pròpia administració.
Les quantitats sobrants quedaran així afectes al pagament de les responsabilitats civils i costes que es declarin en el procediment penal.
El legislador dóna per descomptat <sin contemplar la opción contraria>, que els béns i guanys decomissats a l’inici del procés penal pel Jutge d’Instrucció, inclusivament abans de poder conèixer de manera indiciària quins són els responsables penals de l’il·lícit, i amb molta antelació a l’obertura de la peça de responsabilitat civil, que anys després, aquests béns i guanys decomissats seran propietat dels responsables civils directes o subsidiaris, i que per tant quedaran afectes al pagament de les responsabilitats civils i costes declarades en el procediment penal.
La tècnica legislativa és encomiable, perquè part del principi de presumpció de culpabilitat intervenint sobre béns i guanys en un estadi inicial del procés penal, en el qual l’única acció per als propietaris d’aquests béns, serà la interposició d’un recurs de reforma contra l’Acte Judicial i l’ulterior recurs d’apel·lació caso de desestimació d’aquell.
Finalment, la reforma introdueix en aquest apartat, que:
«També podrà assignar-se totalment o parcialment de manera definitiva en els termes i pel procediment que reglamentàriament s’estableixi, a l’Oficina de Recuperació i Gestió d’Actius o als òrgans del Ministeri Fiscal encarregats de la repressió de les activitats de les organitzacions criminals.»
De nou, s’utilitza la tècnica penal en blanc per a habilitar per mitjà d’un reglament, pendent encara de desenvolupament, la facultat del Jutge d’Instrucció per a expropiar de manera definitiva, la qual cosa aquell consideri que són béns i guanys del delicte, procedint al seu lliurament a la policia judicial o a l’Oficina de Recuperació i Gestió d’Actius.
I tot això, en el si d’un procés penal, governat pel principi inquisitiu i en el qual inclusivament les actuacions poden ser secretes en aquest estadi inicial del procediment.
L’article següent <art. 367 sexies> culmina amb la concessió d’aquestes facultats desorbitades al Jutge d’Instrucció, tota vegada, que a diferència dels articles anteriors (amb l’excepció del paràgraf tercer de l’art. 367 quinquies) tots dos introduïts amb la reforma operada pel 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre del Codi Penal, autoritza la utilització provisional dels béns i efectes del delicte, de manera cautelar, en els següents casos:
«a) Quan concorrin les circumstàncies expressades en les lletres b) a f) de l’apartat 1 de l’article 367 quater, i la utilització dels efectes permeti a l’Administració un aprofitament del seu valor major que amb la realització anticipada, o no es consideri procedent la realització anticipada d’aquests.
b) Quan es tracti d’efectes especialment idonis per a la prestació d’un servei públic.»
Quan concorri algun dels supòsits previstos en l’apartat anterior, el Jutge d’Instrucció (d’ofici o a instàncies del Ministeri Fiscal o de l’Oficina de Recuperació i Gestió d’actius), en aquest últim supòsit cal entendre que a petició de la pròpia policia judicial, podrà cedir provisionalment l’ús dels béns del delicte, quan com és de veure, en tots els casos anteriors, les mesures provisionals del decomís afectaven tan sols els efectes i instruments del delicte, no als béns derivats d’aquells atès l’incipient de la fase processal en què ens trobem.
La previsió que es realitzarà prèvia audiència de l’interessat caldrà entendre-la al propietari d’aquests béns Què succeirà si en aquells moments inicials del procés es desconeix el titular real d’aquests?
podrà portar-se igualment a cap la cessió provisional del bé si concorren la resta de requisits establerts en els articles anteriors? Si el bé és idoni per a la prestació d’un servei públic procedirà en tot cas la seva utilització provisional? Procedirà la cessió dels béns per al seu ús provisional encara que el presumpte autor sigui indiciariamente responsable tan sols sobre la base d’indicis?
Sembla ser que «a priori» si el propietari és el propi investigat, la seva opinió només tindrà rellevància en el cas de presumpte abandó del ben decomissat
<apartado b del art. 367 quater>, tret que concorri la circumstància contemplada en el paràgraf segon de l’art. 367 quater, que prohibeix l’ús provisional dels béns intervinguts quan resulti desproporcional la cessió provisional de l’ús d’aquest efecte, en relació amb les conseqüències patrimonials que pugui tenir per a aquest propietari, especialment, si aquests efectes decomissats no són especialment idonis per a la prestació de serveis públics, com requereix l’art. 367 sexies, per a la seva utilització provisional, quan no concorrin els requisits anteriors.
Finalment, destacar que el que resulta més cridaner de la reforma és la introducció del terme «béns del delicte» en l’art. 367 sexies, quan en tots els articles anteriors del capítol, així com el propi «nomen» del títol la referència ho és als «efectes del delicte».
Com és de veure en els art. 367 bis a 367 quinquies, que regulen la «realització
anticipada del decomís», la mateixa queda circumscrita a l’efecte del delicte, circumstància que no és predicable respecte a la cessió per al seu ús provisional i anticipat a la policia judicial, o per a la prestació d’un servei públic, on a més dels efectes del delicte, el Jutge d’Instrucció podrà cedir l’ús anticipat, dels béns obtinguts presumptament del delicte, i diem presumptament atès l’estat processal en què ens trobem, on impera un sistema clarament inquisitiu, i el dret de defensa de l’investigat pot trobar-se clarament minvat, entre altres, per la declaració de secret de les actuacions.
Francesc de Paula Rovira Llor
Advocat