Covid 19 y Derechos Fundamentales

Pandèmia i drets fonamentals

PANDÈMIA I DRETS FONAMENTALS

El nostre ordenament regula els drets fonamentals i les seves possibles limitacions en dos marcs ben diferenciats: Un Ordinari i un altre Extraordinari.

Dins del marc Ordinari, la norma general és que per a poder limitar o restringir un dret fonamental serà necessària una resolució judicial motivada subjecta als principis de necessitat, utilitat, proporcionalitat.

Aquesta és l’única forma, en temps ordinari, de limitar algun dels drets fonamentals consagrats en el Títol I de la norma marc.

Exemples d’incidència en temps ordinari en un dret fonamental els tenim en els àmbits civil, administratiu o penal, per exemple, per a tirar del domicili habitual a un arrendatari és necessari acudir a un judici verbal de desnonament i obtenir una resolució judicial que autoritzi el llançament, igual succeirà amb un ocupa o un precarista.

En l’àmbit administratiu també podran donar-se situacions d’inspecció dins del domicili, així ho preveu la LGT en regular la funció investigadora dels Inspectors d’Hisenda, que podran entrar en el domicili mitjançant autorització judicial i fins i tot retirar documentació d’aquest.

En idèntic sentit, en la via administrativa trobem diversos actes d’execució forçosa que permeten l’accés a un domicili privat, per exemple, per causa de ruïna, i que com en els restants casos, requeriran d’autorització judicial motivada.

D’aquesta manera, en la convivència ordinària, els drets fonamentals només poden limitar-se o restringir-se mitjançant resolució judicial motivada.

Ara bé, en situacions extraordinàries i urgents, les nostres lleis preveuen la possibilitat de limitar o restringir els Drets Fonamentals, per un breu espai de temps i mentre aquesta situació extraordinària i urgent faci impossible el manteniment de l’actuació ordinària dels poders públics.

Per Drets Fonamentals hem d’entendre tots aquells que estan compresos en el Títol I de la CE.

En relació amb la Pandèmia causada pel COVID-19 els 3 Drets Fonamentals que han estat limitats són:

La inviolabilitat del domicili (art. 18)

El dret a circular lliurement pel territori nacional (art. 19).

El dret a reunir-se diversos ciutadans (art. 21).

L’art. 55 de la CE disposa que els drets reconeguts en els arts. 17 (Dº Llibertat); 18.2° (Inviolabilitat Domicili) i 18.3° (Secret Comunicacions); 19 (Dret Circular Lliurement pel Territori); 20.1° (Lliure Expressió Idees) 20.2° (Difondre lliurement informació veraç) 20.5° (Segrest Publicacions i Enregistraments); 21 (Reunió Pacífica); 28.2° (Dret Vaga); 37.2° (Conflicte Col·lectiu de Treballadors) Podran ser suspesos quan s’acordi la declaració de l’Estat d’Excepció o de Lloc, en els termes previstos en la CE.

Observem que explícitament no inclou l’Estat d’Alarma com a mitjà per a restringir aquests drets fonamentals.

Per si no fos prou, aquest art. 55.2° disposa que: la utilització injustificada o abusiva de les facultats reconegudes en la Llei orgànica d’Estat d’Alarma, Excepció i Lloc, produiran responsabilitat penal, com a violació dels drets i llibertats fonamentals reconegudes en la CE.

Més endavant, l’art. 116 de la CE ens diu que es dictarà una Llei orgànica que reguli els Estats d’Alarma; Excepció i Lloc.

Aquest mateix art. 116 disposa que l’Estat d’Alarma s’acordarà pel Consell de Ministres per un termini màxim de 15 dies, donant compte al Congrés dels Diputats, sense l’autorització dels quals no podrà ser el mateix prorrogat.

Aquesta Llei orgànica és la 4/1981, d’1 de juny, de l’Estat d’Alarma, d’Excepció i Lloc.

Aquesta HO preveu que aquests Estats Extraordinaris s’establiran quan sigui impossible el manteniment de la normalitat pels poders públics.

Les mesures que s’adoptaran i la durada d’aquestes seran les estrictament necessàries per a assegurar el restabliment de la normalitat.

La Llei orgànica de l’Estat d’Alarma preveu en el seu art. 4 que el Govern dicti aquest Estat a causa d’una situació de pandèmia provocada per un virus, de la mateixa manera, en el seu art. 7 preveu que el Govern pugui delegar en les CCAA.

Però, quines mesures concretes podrà adoptar el Govern o el President de la CCAA mentre duri l’Estat d’Alarma?

Les estableix l’art. 11 de la EL:

a) Limitar la circulació o permanència de persones o vehicles en hores i llocs determinats, o condicionar-les al compliment d’uns certs requisits. D’aquí s’ha passat al confinament total comarcal, provincial i autonòmic.
b) Practicar requises temporals de tota mena de béns i imposar prestacions personals obligatòries: Per exemple, lliurar màscares a indústries que les tenien pel seu ofici o professió a l’inici de la pandèmia, o bates d’infermeria, etc.
c) Intervenir i ocupar transitòriament indústries, fàbriques, tallers, explotacions o locals de qualsevol naturalesa, amb excepció de domicilis privats, donant compte d’això als Ministeris interessats.
d) Limitar o racionar l’ús de serveis o el consum d’articles de primera necessitat.
e) Impartir les ordres necessàries per a assegurar el proveïment dels mercats i el funcionament dels serveis i dels centres de producció.
Ara bé, cap Cap la limitació o restricció de Drets Fonamentals fora de l’Estat d’Alarma?

Llei orgànica 3/1986, de 14 d’abril, de mesures especials en matèria de Salut Pública estableix en el seu art. 2 que les autoritats sanitàries podran adoptar mesures de reconeixement, tractament, hospitalització o control quan s’apreciïn indicis que permetin suposar l’existència de perill per a la salut de la població.

És a dir, les potestats de l’Administració sanitària seran de: Reconeixement, tractament, hospitalització i control de la malaltia.

En aquest sentit abunda l’art. 3 en establir que, per a poder controlar les malalties transmissibles, l’autoritat sanitària, a més de realitzar les accions preventives generals, podrà adoptar les mesures oportunes per al control dels malalts, de les persones que estiguin o hagin estat en contacte amb els mateixos i del medi ambient immediat…

És a dir, les mesures que podrà adoptar l’Administració Sanitària aniran dirigides a controlar i cuidar dels malalts o contagiats, perquè recordem que hi ha contagiats que no desenvolupen la malaltia. De quant antecedeix, tal com està actualment redactada la Llei, les autoritats sanitàries mancarien de potestat o control sobre la població sana, si bé aquest article acaba amb un calaix de sastre del següent tenor:

«… així com les que es considerin necessàries en cas de risc de caràcter transmissible».

D’aquesta manera, l’art. 26 de la Llei 14/1986, de 25 d’abril, General de Sanitat, estableix que en cas que existeixi un risc imminent i extraordinari per a la salut, les autoritats sanitàries adoptaran les mesures preventives que estimin pertinents, com ara: La confiscació o immobilització de productes; Suspensió de l’exercici d’activitats; Tancaments d’empreses o les seves instal·lacions; Intervenció de mitjans materials i personals…

De nou en la relació d’exemples facilitats per la norma no trobem una limitació expressa de Drets Fonamentals, malgrat que com en el cas anterior, el legislador acaba amb l’afegitó indeterminat de:

«… quantes unes altres es considerin sanitàriament justificades».

De totes maneres, recalcar que el precepte no contempla la restricció o limitació de Drets Fonamentals.

La durada de les mesures a què es refereix l’apartat anterior (sense perjudici de les seves pròrrogues motivades), no excedirà del que exigeixi la situació de risc imminent i extraordinari que les va justificar.

Per tant, la seva durada serà la mínima indispensable, que sempre haurà de ser d’un curt espai de temps, no cap, com està succeint en l’actualitat, que s’adoptin mesures extraordinàries de més d’un any de durada.

Per si no fos prou, l’art. 28 estableix que aquestes mesures han de ser el menys perjudicials possibles al principi de lliure circulació de les persones i dels béns, la llibertat d’Empresa i qualssevol altres drets afectats.

Finalment, cal preguntar-se si a nivell autonòmic es podran restringir drets fonamentals sobre la base de normativa de sanitat.

Vagi per davant assenyalar, que el Consell Interterritorial de Sanitat és l’òrgan encarregat d’adoptar les decisions que excedeixen de l’àmbit d’una CCAA, i les seves normes són d’obligat compliment per aquelles, basti rememorar els confinaments perimetrals per Setmana Santa, o l’anunciat ús obligatori de màscares a la platja per a aquest estiu de 2021.

Els plans de Protecció Civil que davant una situació de Pandèmia es puguin recordar a nivell autonòmic tenen una vocació de planificació i gestió dels serveis públics d’emergències, no estan pensats per a restringir o limitar Drets Fonamentals.

A Catalunya el Pla d’actuació del PROCICAT en pandèmies va en aquesta línia, en la seva Exposició de Motius indica clarament que el seu objectiu principal és disposar d’una planificació d’emergències que permeti afrontar i minimitzar els efectes que una pandèmia pot causar a Catalunya.

És a dir, les lleis sanitàries tenen com a finalitat controlar la situació de pandèmia causada pel virus. La llei s’erigeix com a instrument que permet a les autoritats sanitàries i als serveis de protecció civil, a més de realitzar accions preventives de caràcter general, adoptar mesures concretes sobre els malalts o contagiats, així com sobre les persones que estiguin o hagin estat en contacte amb aquests malalts, i del medi ambient immediat.

Les clàusules obertes finals que trobem tant en la Llei orgànica 3/1986, de Mesures Especials en matèria de Salut Pública (art. 3), com en la Llei 14/1986, General de Sanitat (art. 26) no poden donar empara a confinaments comarcals, provincials o autonòmics sobre la població en general, això és, no poden limitar drets fonamentals desconeixent la situació concreta o el risc de malaltia particular. No poden dictar-se limitacions a la mobilitat o confinaments obligats sobre grans grups poblacionals ignorant la seva relació directa amb la pandèmia. El confinament ha recaigut sempre sobre el malalt mai sobre el sa.

Sobre aquest tema reiterar, com comentàvem a l’inici, que la pròpia constitució preveu que els governants que limitin aquests drets fonamentals sense empara legal incorreran en responsabilitat que podrà fins i tot ser de tipus penal.

Francesc de Paula Rovira Llor.

Abril 2021.

Similar Posts