la querella en dret penal

La querella en Dret Penal

LA QUERELLA en DRET PENAL

La querella és un dels possibles mecanismes que poden comportar l’obertura del procés penal, la querella en dret penal (al costat d’aquest, cap l’obertura directa pel propi Jutge o Tribunal; o bé, a instàncies del Ministeri Fiscal, o per denúncia d’un ciutadà espanyol, o a través de l’atestat incoat per  les forces i cos de seguretat de l’Estat), sempre que, aquesta querella sigui admesa a tràmit per l’òrgan judicial, atès que la querella es presentarà sempre directament, bé davant el Jutjat de guàrdia per al seu ulterior repartiment, bé davant el Jutjat d’Instrucció que ja estigui coneixent dels fets presumptament delictius.

La querella criminal haurà d’observar uns requisits de forma i de contingut per a la seva admissió a tràmit pel Jutge, el primer requisit és que és preceptiu que estigui per Lletrat i Procurador, atesos els requisits tècnic-formals que han d’observar la querella criminal, entre aquests, la determinació del Jutjat competent, la subsunció típica dels fets dins del tipus penal concret, i la pròpia legitimació del querellant per a la interposició d’aquesta, així com l’observació dels requisits que en el seu cas siguin preceptius en funció del delicte que pretén perseguir-se.

D’aquesta manera, la querella criminal es distingeix de la denúncia en conferir al querellant la qualitat de part acusadora en el procés penal, extrem que no és predicable de la denúncia, que s’estableix com a obligació genèrica imposada per la Llei als ciutadans, mentre que la querella s’arbitra com un dret per a mostrar-se part i executar l’acusació independentment del Ministeri Fiscal.

Aquesta condició de part processal permet a la querella la interposició dels recursos de reforma i posterior o subsidiàriament d’apel·lació, cas d’inadmissió a tràmit de la querella per part del Jutge Instructor, extrem que no és predicable de la denúncia que es limita a posar en coneixement de la policia judicial, del jutge o de la fiscalia un fet que revesteix o pot revestir caràcters delictius.

El nostre ordenament jurídic, a diferència del que esdevé als països del nostre entorn (Itàlia, França, Alemanya o Portugal), residencien l’exercici de l’acció penal exclusivament en el Ministeri Fiscal), mentre que en el nostre ordenament jurídic, són diferents les persones que poden comparèixer en el procés i exercitar l’acció penal, així, l’acusació popular; l’acusació particular i l’acusació privada.

El Ministeri Fiscal és un òrgan de l’Estat, incardinat en l’òrbita del poder executiu pel que la seva legitimació en el procés penal li ve conferida per mandat exprés de la Llei, que li encomana l’exercici de l’acusació pública, d’ofici en tots aquells delictes públics, i després de l’acceptació a tràmit de la denúncia o querella de la persona ofesa, en els delictes semipúblics (art. 124.1° CE; art. 105 LECrim.; i arts. 3.4 i 5 de l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal), per imperatiu del seu càrrec en regir la seva actuació de conformitat amb el principi de legalitat, la qual cosa d’altra banda pot comportar, que sobre la base d’aquest principi de legalitat, de constatar el Ministeri Fiscal la innocència de l’investigat, haurà de sol·licitar l’immediat sobreseïment de la causa.

Quant a l’acusació privada està quedarà reservada exclusivament per a la persecució dels delictes privats, denominats d’aquesta manera, en ser únicament perseguibles per la persona ofesa pel delicte. Entenem com a persona ofesa pel delicte, al titular del bé jurídic que ha estat lesionat o lloc en perill. De quant antecedeix, no necessàriament l’ofès, agreujat o víctima del delicte serà necessàriament la persona perjudicada per aquell, encara que en la majoria de les ocasions totes dues persones coincideixin no sempre serà d’aquesta manera, com succeirà per exemple en el delicte de violació de domicili, on l’ofès pel delicte serà qui ostenti la possessió de l’immoble sense que sigui necessari que aquest posseïdor coincideixi amb el propietari de l’habitatge. En l’actualitat, els delictes privats han quedat constrets als delictes d’injúries i calúmnies.

En aquests delictes privats, com el seu propi nom indica, no serà part el Ministeri Fiscal, qui exercita l’acció pública, per la qual cosa el naixement del procés penal o la seva extinció dependran totalment de la voluntat de l’acusador privat, qui amb la interposició de la querella obrirà el procés penal i amb el perdó de l’ofès extingirà el mateix, sempre que es compleixin els requisits legals de procedibilitat prèvia requerits per a la persecució penal d’aquests dos delictes, com són l’acompanyament del certificat que acrediti el resultat infructuós de la conciliació prèvia, o la convocatòria fallida d’aquesta, o en cas d’haver-se produït en seu judicial, l’autorització del Jutge o Tribunal per a perseguir aquests delictes.

L’acusació popular i l’acusació privada compareixeran en un procés penal ja iniciat, concorrent amb el Ministeri Fiscal, o podran també obrir el procés penal amb la interposició de la querella.

Preceptua l’art. 101 de la LECrim., que l’acció penal és pública podent exercitar-la tots els ciutadans espanyols conformement a les prescripcions de la Llei, donant així compliment al que es disposa en l’art. 125 de la CE, que estableix que tots els ciutadans podran exercir l’acció popular en la forma i respecte a aquells processos penals que la Llei determini.

Històricament, l’acusació popular neix de la desconfiança en la persecució de determinats tipus delictius, o sobre determinats funcionaris públics, per part del Ministeri Fiscal atesa la seva vinculació i dependència jeràrquica del govern. Posteriorment, la seva legitimació se sustenta en el principi de la sobirania popular i la participació de la ciutadania en la Justícia Penal, tant en l’àmbit del Jurat, com en la possibilitat de persecució dels delictes públics que protegeixin essencialment béns jurídics col·lectius o difusos, com són els casos de corrupció o els delictes ecològics.

De quant antecedeix, amb la promulgació de la Constitució, l’art. 125 de la mateixa proclama que l’acció penal quan és pública, coexistint conjuntament amb l’acusació pública exercida pel Ministeri Fiscal i l’acusació particular exercitada per l’ofès o víctima del delicte.

Al seu torn, l’art. 101 LECrim., mariza que aquesta acció penal és pública (pel que exclou els delictes semipúblics i els privats) i la mateixa podrà ser exercitada per qualsevol ciutadà espanyol (això és, quedaran excloses aquelles persones que no siguin espanyoles).

No obstant això, la doctrina ha interpretat l’expressió “ciutadà espanyol”, en la seva accepció més àmplia, donant cabuda no sols a les persones físiques sinó també a les persones jurídiques que reuneixin els requisits arbitrats per la Llei, la qual cosa inclou a les associacions constituïdes amb tal fi, això és, que el seu objecte social sigui l’exercici de l’acusació popular.

La idea que subjeu en el legislador és la voluntat de promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, o en paraules del Tribunal Constitucional:

«Si el fet delictiu suposa una lesió de l’ordre social, es reconeix a tots els membres de la societat el dret de demanar, en nom d’aquesta, el restabliment de l’ordre lesionat. Aquest dret suposa l’exercici per un particular d’una funció pública: el ius accusandi. No es tracta simplement que l’acusador popular s’adhereixi a l’acció exercitada pel Ministeri Fiscal, sinó d’exercitar una acció pròpia, que cal considerar avui com un dret fonamental» (SSTC 62/1983, d’11 de juliol i 147/1985, de 29 d’octubre).

La querella, amb l’observació dels seus requisits de forma, s’articula com el mitjà necessari per a exercitar el dret constitucionalment reconegut i comparèixer en el procés penal com a acusació popular, en aquest sentit es pronuncien els arts. 27 i 761 de la LECrim.

L’acusació popular és l’exercici d’un dret reconegut constitucionalment (art. 125 CE), per la qual cosa el mateix és independent del qual puguin exercitar en el mateix procés penal altres acusacions com l’exercida per part del Ministeri Fiscal (art. 124.1° CE), o la que pogués dur a terme l’acusació particular (art. 24.1° CE).

En el si del procés abreujat, el TS ha assegut la doctrina que no cal obrir el judici oral, en aquells delictes que el seu ben jurídic perseguit sigui semipúblic, amb la sola petició de l’acusació popular (Sentències conegudes com a cas Atutxa i caso Botí), sent necessari que també ho interessi algun titular del bé jurídic afectat pel delicte (acusació particular), o en defecte d’això, el Ministeri Fiscal.

Recentment, el cas jutjat per l’Audiència de Palma, s’ha tornat a plantejar de nou la legitimitat de l’acusació particular per a poder sol·licitar l’obertura a judici oral, en aquest cas, per un delicte fiscal, respecte d’una persona vinculada a la monarquia, la qual era acusada tan sols per una associació que exercia l’acusació popular i sobre la qual pesaven denúncies per extorsions sobre diversos dels seus dirigents.

Salvant el fet que l’associació finalment acabés amb la imposició de les costes processals per dur a terme una acusació amb manifesta temeritat, atesa la palmària absència de proves de càrrec, la sol·licitud d’obertura a judici oral de mans de l’acusació popular tornava a plantejar les garanties d’aquesta institució davant la previsible absència d’acusació per part dels representants de l’Estat, atesa la personalitat objecte d’enjudiciament.

L’Audiència Provincial de Mallorca, en tractar sobre la legitimitat de l’associació personada en actuacions com a acusació popular, va motivar a l’Audiència Provincial de Balears a analitzar la naturalesa del delicte fiscal, per a considerar que aquest té una naturalesa heterogènia, és a dir, que en el delicte fiscal hi ha un component de titularitat col·lectiva, a més del perjudici obvi que el mateix ocasiona a l’Estat. Aquest component de titularitat col·lectiva, encara que difús, interpretant a la llum de l’art. 31 de la Constitució, el qual disposa que: «tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques», dota al bé jurídic protegit pel tipus penal d’una indiscutible titularitat col·lectiva que habilita a l’acusació popular per a sol·licitar per si sola l’obertura a judici oral.

Per si no fos prou, els projectes d’elaboració d’una nova Llei d’Enjudiciament Criminal presentats als deixo anar d’aquest segle, assentats sota el principi acusatori dirigit essencialment pel Ministeri Fiscal, i sota la supervisió d’un Jutge de garanties en aquells aspectes del procés penal que impliquin limitació de drets fonamentals, fa que ressorgeixi la necessitat de revalidar i repotenciar la figura de l’acusació popular com a garantia de tutela efectiva del procés penal i del compliment del principi de legalitat penal i d’igualtat davant la Llei, extrems tots ells, que fan necessària la figura de l’acusació popular.

No és menys cert, que un sector de la doctrina penal espanyola ha criticat l’exercici de l’acusació popular, per entendre que la pluralitat de parts acusadores que poden arribar a personar-se en el costat de l’acusació suposa de facto, la fallida del principi d’igualtat d’armes processals, i de recursos, si comparem les possibilitats de la defensa que pot satisfer l’acusat (amb recursos moltes vegades minsos) enfront de les acusacions personades, que poden arribar a ser, Ministeri Fiscal, Advocat de l’Estat, Advocat de la Comunitat Autònoma o Ens local, l’Acusació Particular i l’Acusació Privada.

Per si no fos prou, la possibilitat d’instrumentalitzar el procés penal per part d’Associacions creades “ad hoc” per a perjudicar o desgastar políticament a determinats rivals.

Similar Posts