Principi Acusatori

Dret Penal – Principi Acusatori

PRINCIPI ACUSATORI – DRET PENAL

L’Estat democràtic i de Dret, comporta en l’àmbit penal, la conjunció de dos principis bàsics, d’una banda l’exclusivitat de l’Estat per a l’exercici del ius puniendi, derivat del contracte social de Rousseau, que prohibeix a l’individu el càstig per si mateix de les lesions que pugui sofrir en els seus béns jurídics (sota pena d’incórrer en un delicte de realització arbitrària del propi dret <vid., art. 455 CP>), però al mateix temps, la Llei espanyola li arbitra la possibilitat, com a afectat o víctima del delicte (acusació particular), o inclusivament respecte de qualsevol tercer que sigui ciutadà espanyol i que pugui sentir-se afectat pel delicte (acusació popular), tret que es tracti de béns perseguibles únicament a instàncies de la part afectada, perquè pugui comparèixer en el procés penal i exercitar, juntament amb l’Estat, a través del Ministeri Fiscal, l’acusació enfront dels responsables d’aquest.

Perquè el Dret penal sigui just i efectiu, s’arbitra un sistema pel qual, la persona encarregada de Jutjar, sigui un professional qualificat, independent i prèviament habilitat a tal fi, o bé un jurat popular designat entre els ciutadans espanyols degudament censats conformement als disposat en la Llei i presidits per un magistrat jutge, que reuneixi les avantdites característiques de qualificació i independència, amb la finalitat d’evitar designacions arbitràries o interessades, constituint-se d’aquesta manera, el Jutge natural predeterminat per la Llei, el qual dictarà una resolució absolent o condemnant a l’acusat, després de sospesar les proves proposades (lliure valoració de la prova; prohibició de prova taxada i restricció de la segona instància) propostes exclusivament per les acusacions i les defenses (principi d’independència del Jutge i principi contradictori i de defensa), que hauran d’estar relacionades amb el practicat en una vista oral, pública, amb presència de totes les parts (principis de contradicció i immediació) i on imperin els principis d’igualtat d’armes i oportunitats (principi d’igualtat), respecte d’uns fets i persones que han estat prèviament objecte de recerca (prohibició d’acusacions sorprenents que vulnerin el dret de defensa).

En aquest marc, el principi acusatori s’erigeix com a pedra essencial del dret a un judici just amb totes les garanties que la nostra constitució proclama i garanteix a tots els ciutadans.

De quant antecedeix, l’acusació haurà de ser diferent i separada del Jutge, qui en el primer moment del procés resoldrà sobre l’adopció de totes aquelles mesures cautelars que impliquin limitació o privació temporal de drets, especialment si aquests són drets fonamentals, imperant en cas de dubte el «favor libertatis» així com «in dubio pro reo», en ser preferible en termes ètics que un culpable pugui per error escapar-se absolt, al fet que un innocent resulti privat de llibertat, vigilant així el Jutge perquè el procés des dels seus inicis s’ajusti a la legalitat, i garanteixi el dret de defensa dels investigats:

Així les SSTC 145/1986, de 24 de novembre; 28//1987, de 10 de juny; 155/1988, de 22 de juliol i 35/1989, de 14 de febrer estableixen que:

«S’entén per indefensió una limitació dels mitjans de defensa produïda per una indeguda actuació de l’òrgan judicial, situant a les parts en una posició de desigualtat o quan s’impedeixi l’aplicació del principi de contradicció»

D’aquesta manera, la STS 626/2007, de 5 de juliol, defineix el principi acusatori com aquell que:

«<…> forma part de les garanties substancials del procés penal consagrades en l’art. 24 de la Constitució. Encara que el principi no apareix expressament esmentat com a Dret Fonamental en l’art. 24 sí que és un principi fonamental del procés penal, immanent en el referit article. Com ha destacat la doctrina, l’art. 24 de la Constitució permet dissenyar el procés penal des de la perspectiva del sistema acusatori i la vigència del Principi Acusatori.

La posició de tercer imparcial respecte del conflicte que sempre ha d’adoptar el Tribunal, impedeix que l’òrgan judicial introdueixi, com si fos una de les parts en el conflicte, fets que no han estat objecte d’aquest, i això perquè li faria perdre aquesta situació de tercer imparcial i, a més, perquè l’acusat no hauria pogut defensar-se en cap moment de fets dels quals no ha tingut coneixement, lesionant en conseqüència el seu dret de defensa.»

D’aquesta manera, el principi acusatori serà present en les diferents fases el procés penal, si bé amb diferent intensitat, en funció de la fase concreta del procés en què es trobi, i sempre delimitada pel principi de legalitat, perquè sembla obvi que no pugui considerar-se justa una resolució judicial fundada en proves il·legals o aportades amb vulneració dels drets fonamentals, donant aquí lloc al conegut aforisme que el fi no justifica els mitjans emprats, donant per descomptat, que quan parlem de justícia, els primers obligats a respectar la Llei, són els òrgans encarregats d’aplicar-la.

Prenent com a referència el procediment abreujat, la manifestació del principi acusatori durant la instrucció de la causa es concreta en la necessitat de conèixer l’investigat l’acusació que sobre el mateix pes, des del primer moment en què el procés penal es dirigeixi contra aquest, i tot seguit, la facultat d’aquest per a proposar les diligències de descàrrec que estimi convenients, així com el seu dret a declarar davant l’Instructor tantes vegades com entengui necessari, així com finalment, ser present en les diligències que es vagin practicant, a partir del moment en què el mateix resulti investigat.

En la fase intermèdia del procediment abreujat, la part acusadora serà la que insti l’Acte de transformació de les diligències prèvies als tràmits del procediment abreujat, formalitzant tot seguit, l’escrit d’acusació contra alguna de les persones objecte de recerca en la fase d’instrucció, en relació amb els fets objecte d’aquesta instrucció, per a evitar acusacions sorprenents proscrites com hem vist, per l’art. 24 CE que imposa el dret a una defensa efectiva i amb totes les garanties.

El contingut i forma que han de complir els esmentats escrits d’acusació està regulat en el Llibre IV, títol II, capítol IV de la LECrim., el nom del qual és “De la Preparació del Judici Oral”, i ve conformat per l’art. 781 de la Llei ritual penal.

L’art. 781 estructura en 3 ordinals, els continguts i efectes dels escrits d’acusació.

L’ordinal primer es dedica al seu contingut: Necessàriament l’escrit d’acusació haurà de contenir tots els elements indicats en l’art. 781.1°, és a dir: La sol·licitud d’obertura del judici oral, la determinació de l’òrgan competent per a l’enjudiciament. La identificació dels acusats, així com els extrems relacionats en l’art. 650 LECrim: [fets punibles que resultin de la instrucció; la subsunció d’aquests fets conforme a la tipificació penal del Codi; el grau de participació de cadascun dels acusats; les circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal que concorrin en cadascun dels acusats, així com les eximents de la responsabilitat criminal; i les penes individualitzades que correspongui imposar a cada acusat en funció dels anteriors considerants].

L’escrit d’acusació haurà de contenir, excepte reserva expressa en aquest sentit per la víctima o ofès pel delicte, la determinació i quantificació de la responsabilitat civil dimanant de l’il·lícit penal, o com menys, les seves bases per a poder calcular-la en execució de sentència. De la mateixa manera, quals són les persones civilment responsables, i el grau de responsabilitat exigible, si aquest directe o ben subsidiari.

A més de quant antecedeix, l’escrit d’acusació haurà de contenir els pronunciaments que siguin necessaris sobre el lliurament i/o el destí de les instruments, béns i efectes del delicte.

L’acusació deurà en aquest escrit proposar les proves la pràctica de les quals interessi per a l’acte del judici oral, expressant si la reclamació de documents, testimonis i perits haurà de fer-la l’oficina judicial o serà aportada per la pròpia part acusadora, assenyalant, en cas de la seva citació per l’oficina judicial, el domicili de citació o el foli de les diligències on aparegui relacionat el mateix.

Com comentàvem anteriorment, el principi acusatori, així com el d’imparcialitat del jutge i el d’igualtat d’armes, exigeixen que la prova de càrrec que procedeixi practicar en la vista oral sigui proposada únicament per les acusacions personades, sense que li càpiga al Jutjador la possibilitat de proposar la pràctica de cap prova, perquè contaminaria la seva independència judicial, a efectes, les acusacions hauran de sol·licitar en els seus escrits d’acusació la prova que entenen ha de practicar-se de forma anticipada a la celebració del judici, per entendre que la mateixa no podrà dur-se a terme el dia fixat per a les sessions del judici oral.

L’escrit d’acusació haurà de pronunciar-se sobre l’adopció, modificació o suspensió de les mesures cautelars adoptades durant la instrucció de la causa a l’empara del que es disposa en els arts. 763, 764 i 765 LECrim., i en tot cas, haurà de sol·licitar del Jutge, la immediata cancel·lació de les mesures cautelars adoptades en relació amb les persones que no siguin objecte d’acusació.

Finalment, l’escrit d’acusació haurà de manifestar-se sobre la imposició de les costes processals, i el percentatge que correspon satisfer a cadascun dels acusats i responsables civils.

Conclosa la fase intermèdia del procediment abreujat, el principi acusatori desplega els seus efectes en la Sentència Judicial final a dictar per l’òrgan enjudiciador, si bé en aquesta última fase del procés els seus efectes queden més constrets que en cap altra etapa, pel principi de legalitat.

D’aquesta manera, la Sentència ha de limitar-se als termes del debat tal com han estat formulats per les acusacions i les defenses, sent especialment exigible la congruència entre la Sentència judicial i l’escrit d’acusació, en ser aplicable el principi general del dret que només es pot condemnar a qui prèviament ha estat acusat i pels fets objecte de prova contradictòria, així com per la qualificació jurídica objecte d’acusació, com a pressupost indispensable del dret de defensa, perquè és difícil sostenir que s’ha respectat el dret de defensa d’aquell a qui en l’últim moment se li ha modificat els fets o la qualificació jurídica d’aquests.

En aquest sentit, en l’àmbit del procediment abreujat s’ha discutit sobre la legalitat de l’art. 733 LECrim., el tenor literal del qual disposa:

«Art. 733.- Si jutjant pel resultat de les proves entengués el Tribunal que el fet justiciable, ha estat qualificat amb manifest error, podrà el President emprar la següent fórmula:

Sense que sigui vist prejutjar la fallada definitiva sobre les conclusions de l’acusació i la defensa, el Tribunal desitja que el Fiscal i els defensors del processament (o els defensors de les parts quan fossin diverses) li il·lustri sobre si el fet justiciable constitueix el delicte de… o si existeix la circumstància eximent de la responsabilitat a què es refereix el número… de l’art. … del Codi Penal.

Aquesta facultat excepcional, que el Tribunal usarà amb moderació, no s’estén a les causes per delictes que només poden perseguir-se a instàncies de part, ni tampoc és aplicable als errors que hagin pogut cometre’s en els escrits de qualificació, així respecte de l’apreciació de les circumstàncies atenuants i agreujants, com quant a la participació de cadascun dels processaments en l’execució del delicte públic que sigui matèria de judici.

Si el Fiscal o qualsevol dels defensors de les parts indiquessin que no estan prou preparats per a discutir la qüestió proposada pel President, se suspendrà la sessió fins a l’endemà.»

La possibilitat que l’art. 733 LECrim., confereix a l’òrgan enjudiciador és difícilment conciliable amb els postulats abans dits que han de presidir el principi acusatori, per a garantir el dret de defensa de l’acusat, aquesta facultat no sols ha de ser excepcional, sinó limitada d’una banda en el cas que el Tribunal apreciï després de la pràctica d’una determinada prova, probablement una prova pericial que no s’havia realitzat a reveure oral, de l’existència d’una eximent de la responsabilitat criminal.

En aquest cas, la fórmula permetria esmenar la falta d’al·legació d’aquesta circumstància en els escrits d’acusació i defensa, i evitar un ulterior recurs de revisió que aboqués a la nul·litat del judici penal, atès que no quedaria ni afectat, ni contradit el principi de legalitat, perquè l’exempt de responsabilitat penal ve prèviament definit per la Llei, i l’enjudiciament en aquest cas, quedaria constret a tractar, en el seu cas, sobre les mesures de seguretat a imposar a aquest, així com a dilucidar la responsabilitat civil dimanant de l’il·lícit penal.

Quant a la possibilitat pel Tribunal de suggerir a l’acusació una variació en la qualificació del tipus penal concret pel qual venia acusant fins al moment, és difícil que si el Tribunal exercita aquesta facultat no infereixi en el dret de defensa, que es veu minvat davant el principi de seguretat i de legalitat, perquè és evident que si la qualificació de les acusacions va ser realitzada de manera manifestament errònia el resultat hagués de ser necessàriament una Sentència absolutòria pel principi de congruència que ha d’observar-se entre l’acusació i la Sentència.

La facultat que confereix l’art. 733 LECrim., malgrat la dicció del propi article, sembla clar que comporta el prejutjament dels fets que acaben de ser objecte de prova, perquè resulta obvi que la proposta del President, de ser acceptada pel Fiscal, o per alguna de les acusacions personades, modificant en aquest sentit les seves conclusions definitives, donarà lloc a una Sentència condemnatòria en els mateixos termes proposats per l’òrgan enjudiciador.

De quant antecedeix, la doctrina entén que aquesta facultat extraordinària, tan sols procedirà respecte de delictes homogenis i de menor marc punitiu a l’establert en l’escrit d’acusació, perquè d’una altra manera, es faria fallida de manera flagrant amb el dret de defensa de l’acusat.

En últim terme, cal assenyalar que la correlació entre l’escrit d’acusació i la Sentència no té per què ser exacta, en entrar en joc altres principis que vinculen directament al Tribunal, com són el principi d’individualització de les penes pel Tribunal i el principi de legalitat, d’aquesta manera, inicialment, la Sala Segona del Tribunal Suprem, en Ple no Jurisdiccional celebrat el 20 de desembre de 2006, va acordar que per aplicació del principi acusatori l’òrgan enjudiciador no podia imposar pena més elevada al fet que la major de les peticionadas per les acusacions, doctrina que com diem va ser modificada per Acord no Jurisdiccional del Ple de la Sala Segona del Tribunal Suprem, de data 27 de novembre de 2007, que va matisar la doctrina anterior, en el sentit de manifestar que el Tribunal no podria imposar menor pena de la sol·licitada per les acusacions, llevat d’error o omissió respecte de la qual calgués imposar legalment, en llaures a preservar el principi de legalitat penal, i en aquest cas, l’òrgan enjudiciador imposaria la pena mínima establerta per la Llei, per al delicte objecte de condemna.

En aquest sentit estableix l’Acord no Jurisdiccional de la Sala Segona del Tribunal Suprem, de data 27 de novembre de 2007:

«ACORD: L’anterior Acord d’aquesta Sala, de data 20 de desembre de 2006, ha de ser entès en el sentit que el Tribunal no pot imposar pena superior a la més greu de les demanades per les acusacions, sempre que la pena sol·licitada es correspongui amb les previsions legals sobre aquest tema, de manera que quan la pena s’omet o no aconsegueix el mínim previst en la llei, la sentència ha d’imposar, en tot cas, la pena mínima establerta per al delicte objecte de condemna.»

Similar Posts