Condemna a l’absolt després de revalorar la prova directa sense immediació

Condemna a l’absolt després de revalorar la prova directa sense immediació

La Sentència de data 12/09/2013, de la Secció Vuitena de la Il·lma. Audiència Provincial de Barcelona, fallada en rotllo núm. 68/2013, Ponent Il·lm. Sr. Don Jesús Barrientos Pacho, dimanant del recurs d’apel·lació deduït pel Ministeri Fiscal contra la Sentència absolutòria d’instància núm. 47/2013, de data 23/01/2013, fallada pel Jutjat penal núm. 27 de Barcelona, en actuacions de judici ràpid núm. 109/2012, condemna a l’absolt en instància, després de revalorar la prova directa sense immediació.

La condemna en un recurs d’apel·lació a l’absolt en instància mitjançant la revaloració de la prova directa practicada davant el Jutjador “ad quo”, sense practica de cap prova en l’apel·lació, vulnera de manera flagrant la doctrina unànime emanada del Tribunal Europeu de Drets de l’Home, continguda, entre altres, en les Sentències de dates: 26/03/1988 <caso Ekbatani contra Suecia>; 8/02/2000 <caso Cooke contra Austria y caso Stefaneli contra San Marino>; 27/06/2000 <caso Constantinescu contra Rumania> i 25/07/2000 <caso Tierce y otros contra San Marino>.

La consolidada línia jurisprudencial del Tribunal Europeu de Drets de l’Home, va donar peu a la promulgació de la Sentència del Ple del Tribunal Constitucional núm. 167/2002, de data 18 de setembre de 2002, per la qual es va resoldre
la prohibició al Tribunal “ad quem” de condemnar a l’absolt en la primera instància, si no és davant un Tribunal d’apel·lació que amb immediació presenciï les proves de càrrec i descàrrec per a procedir a una nova valoració d’aquestes.

Aquesta doctrina va ser reiterada per l’Acte del TC núm. 161/2004 (Sala Segona) de 6 de maig, recaigut en recurs d’empara núm. 4286/2002, que al seu torn recull una consolidada doctrina del nostre Tribunal Constitucional en aquest extrem:

«4t.- El demandant d’empara també considera vulnerat l’art. 24.1° CE (RCL 1978, 2836), perquè en aquest cas, en el qual ha recaigut Sentència absolutòria en la instància i condemnatòria en l’apel·lació, l’Audiència Provincial ha ignorat el
principi d’immediació, ja que la sentència “ha estat dictada per un jutge diferent d’aquell davant el qual va tenir lloc la vista de l’aportació verbal del material de fet i de dret i execució de la prova. La queixa del recurrent en empara ha d’enquadrar-se en realitat en el dret a un procés amb totes les garanties (art. 24.2° CE), en el qual s’integra l’exigència d’immediació en la segona instància penal (SSTC 167/2002, de 18 de setembre <RTC 2002, 167> F9), i per tant, baix tal prisma conceptual ha de ser enjudiciada.

El problema plantejat requereix portar a col·lació la doctrina asseguda pel Ple d’aquest Tribunal en la STC 167/2002, de 18 de desembre (RTC 2002, 167; FJ 9 i
10) reiterada posteriorment en les SSTC (197/2002 <RTC 2002, 197>; 198/2002 <RTC 2002,198>; 2000/2002, de 28 d’octubre <RTC 2002, 200>; 212/2002, d’11 de novembre <RTC 2002, 212>; 230/2002, de 9 de desembre <RTC 2002, 230>; 41/2003, de 27 de febrer <RTC 2003, 41>, entre altres)
Sobre l’exigència de respectar, quan integren el contingut del dret a un procés amb totes les garanties, els principis de publicitat, immediació i contradicció en la valoració de les proves en la segona instància penal.»

La Secció Vuitena esquiva els drets fonamentals del justiciable abans enunciats, que impedeixen la condemna sense immediació, acollint-se a la doctrina de la Sala Segona del Tribunal Suprem continguda en la Sentència núm. 1443/2000
<Identificador Cendoj: 28079120012000103908>, de data 20/09/2000, fallada en recurs de cassació núm. 1158/1999, sent ponent l’Excm. Sr. Don Andrés Martínez Arrieta, en el fonament jurídic segon del qual es permet una revaloració pel Tribunal “ad quem” de la prova practicada en instància, fins i tot mancant aquell de la imprescindible immediació, en determinades circumstàncies, i precisament a l’efecte de salvaguardar la presumpció d’innocència del justiciable.

Assenyala el Tribunal Suprem que de la prova directa regularment obtinguda sota els principis d’immediació, oralitat, publicitat i contradicció efectiva, cal distingir dues fases diferenciades, una primera formada per la percepció sensorial de la pròpia prova directa, fase que no admet cap reavaluació tret que es practiqui de nou davant el Tribunal d’apel·lació, i una segona fase conformada per l’estructura racional que apareix com a procés intern del Jutge, en motivar com a forma aquest la seva convicció a través del percebut, incorporant a aquesta percepció els criteris de ciència, experiència i de lògica que li porten a una determinada valoració d’aquesta prova.

En aquesta segona fase, serà factible al Jutjador “ad quem” constatar si la convicció del percebut és conforme amb els criteris de la ciència, de l’experiència i de la lògica, de tal manera, que si el Tribunal “ad quem” adverteix que l’estructura racional entre el fet i la seva conseqüència contravé frontalment els criteris de la ciència, de l’experiència i/o de la lògica, podrà declarar la nul·litat de la resolució.

El que de cap manera li estarà permès al Tribunal “ad quem”, serà reavaluar la prova directa que aquest no ha presenciat i, fer-ho per a condemnar a l’absolt en la instància, perquè aquesta conducta desvirtua per complet els principis processals penals sobre els quals s’assenteixi el procés penal modern, i de facto comporta la restauració del principi inquisitori, aliè als drets fonamentals, la meta dels quals és la condemna a ultrança prescindint dels llits legals i principis constitucionals arbitrats, donant com a resultat una resolució judicial manifestament injusta, enfront de la qual no cap cap recurs ordinari, per vetar-ho de manera expressa l’art. 792.3° LECrim.

Similar Posts