Propietari de Vehicle que és atropellat per un altre que circula en direcció contrària.

Pot demanar que es repari el seu vehicle, si el cost de reparació és superior al preu d’un vehicle de similars característiques en el mercat de segona mà?

Pot demanar que se li paguin les despeses de lloguer d’un altre vehicle mentre no sigui reparat el seu?

L’assumpte és objecte de la recent Sentència núm. 420/2020, de 14/07/2020, del Ple del Tribunal Suprem, Sala Primera.

Es planteja al tribunal si escau rescabalar el mal material quan l’import de la reparació d’un vehicle de motor excedeix manifestament del seu valor de mercat al temps del sinistre.

Quin és el principi general del Dret que regeix en el nostre ordenament?

Aquest principi és la indemnitat de la víctima com a principi resarcitorio rector davant els danys injustament soferts.

Ens diu la Sentència del Ple, que qui causa mal a un altre ha de reparar el mal ocasionat per elementals exigències de decència en les relacions humanes.

Assenyala en aquest aspecte que l’art. 1902 del CC obliga a reparar el mal causat. La cerca de la indemnitat del perjudicat es converteix en pilar fonamental del sistema, que informa els articles 1106 i 1902 del CC, i exigeix el restabliment del patrimoni del perjudicat a l’estat que tindria abans de produir-se l’esdeveniment danyós, amb cita de les SSTS: 260/1997, de 2 d’abril; 292/2010, de 6 de maig i 712/2011, de 4 d’octubre.

En resum, el nostre sistema de responsabilitat civil està orientat a la reparació del mal causat, bé “in natura” o mitjançant el seu equivalent econòmic (indemnització).

Manifestació normativa de l’exposat la trobem en l’art. 33 de la Llei sobre Responsabilitat Civil i Segur en la Circulació de Vehicles de Motor, quan estableix que el principi de reparació íntegra cerca: “assegurar la total indemnitat dels danys i perjudicis patits”.

Ara bé, amb suport en la STS 247/2015, de 5 de maig, la Sala estableix uns límits a aquesta reparació “in natura”:

La seva finalitat és retornar al patrimoni de l’afectat el mateix poder adquisitiu que tindria de no haver-se produït el mal o acte il·lícit, és el que es coneix com “restitutio in integrum”.

Per això, el rescabalament del perjudicat no pot suposar per a aquest un benefici injustificat.

El mal ha de ser rescabalat, però en la seva justa mesura. No pot convertir-se en benefici injustificat per al perjudicat, citant com a exemple normatiu d’això, l’art. 26 de la Llei 50/1980 de Contracte d’assegurança:

“El segur no pot ser objecte d’enriquiment injust per a l’assegurat”.

D’aquesta manera, estableix el Ple de la Sala Primera que el rescabalament del mal haurà de ser racional i equitatiu, sense que sigui justa una reparació “in natura” desproporcionada per suposar per al culpable un sacrifici econòmic desorbitat en relació amb el mal real ocasionat.

De quant antecedeix, en l’àmbit dels danys materials, la reparació de l’objecte danyat serà la forma ordinària de rescabalament, però aquesta reparació “in natura” no és incondicional, en estar sotmesa al fet que sigui possible i no sigui desproporcionada.

En el seu raonament, la Sentència del Ple, cita al seu torn, la STS 79/1978, de 3 de març, que estableix aquesta proporció en la proximitat entre el preu del valor de reparació del vehicle sinistrat i el de substitució d’un altre similar en el mercat, això és així, perquè els vehicles de motor són béns peribles, que es deterioren i esgoten amb el seu ús i, per tant, es devaluen amb el temps, com a evidència l’existència d’un mercat de vehicles d’ocasió, en el qual és possible l’adquisició d’un vehicle de similars característiques al que es venia gaudint.

En resum, quan es tracta de danys materials, l’habitual és que el rescabalament del mal s’obtingui mitjançant l’efectiva reparació dels desperfectes en un taller, el cost del qual el perjudicat repercutirà a l’autor del mal o la Companyia Asseguradora d’aquest.

S’ha assenyalat, que la reparació pot implicar un cert avantatge per a l’amo del vehicle perjudicat, a causa de la substitució de peces velles i deteriorades per l’ús per altres noves i en òptimes condicions, però també és cert que el valor del vehicle accidentat no deixa de devaluar-se per raó de l’accident sofert, per la qual cosa els desequilibris en totes dues parts es compensen.

La qüestió de fons és si el propietari del vehicle accidentat pot exigir unilateralment la reparació o endossar el cost de la mateixa al causant del mal, prescindint de l’import al qual s’elevi la mà d’obra i les peces de recanvi necessàries per a executar la reparació del vehicle, en els supòsits de sinistre total.

La problemàtica se suscita, quan sent la reparació viable, es pretén repercutir el seu import sent aquest manifestament desproporcionat respecte al valor del vehicle.

En aquest punt, la Sentència del Ple, cita la STS 347/1996, de 24 d’abril, en la qual es va considerar lògica i raonable, la decisió de l’Audiència Provincial, que va desestimar la reparació “in natura” del vehicle sinistrat a l’ésser el seu valor de reparació molt superior al valor de mercat, fixant en aquell cas, el valor de mercat del vehicle més un percentatge de “afectació” sobre aquest valor.

Si el cost de reparació del vehicle és desproporcionat per sobrepassar manifestament el seu valor de mercat, la reparació “in natura” decau enfront de la indemnització conformada pel valor venal més el valor d’afecció.

D’aquesta manera, quan l’import de la reparació sigui molt superior al valor d’un vehicle de similars característiques, el rescabalament del perjudicat es portarà a efecte mitjançant una indemnització equivalent al preu de mercat d’aquest vehicle, més un quantitat percentual, denominada “valor d’afecció”.

La Sentència del Ple defineix el concepte “valor d’afecció” com:

L’import de les despeses administratives, dificultats de trobar un vehicle similar en el mercat, incertesa sobre el seu funcionament, entre altres.

El percentatge d’aquest “valor d’afecció” correspondrà fixar-lo, en cada cas, als Jutjats d’instància per la seva funció específica de valoració del mal.

En segon lloc, la Sentència del Ple del Tribunal Suprem es pronuncia respecte a la pretensió que el perjudicat sigui reintegrat per les despeses que li ha generat el lloguer d’un altre vehicle fins a la data de l’efectiu rescabalament.

Sobre aquest tema, el Ple del Tribunal raona:

En abordar tal qüestió, hem de partir de la base que el demandant s’ha vist privat de l’ús del seu vehicle, al no poder ser utilitzat com a mitjà de transport per a traslladar-se a la localitat de Motril (Granada), i assistir de tal forma al curs de formació professional, que venia rebent en aquesta localitat; circumstàncies de les quals neix el seu dret a ser rescabalat del mal sofert.

Dret que al seu torn, té el seu límit en el principi de la bona fe (art. 7 CC) que imposa a la víctima la mitigació dels danys, sense sotmetre al causant a sacrificis desproporcionats.

En el cas analitzat, el perjudicat va tenir coneixement als tres dies del sinistre que el seu vehicle havia estat declarat com a “sinistre total”.

Optar per llogar un vehicle, el cost de lloguer del qual, doblegava l’import de la reparació del vehicle i triplicava el seu valor de mercat suposa un exercici antisocial del dret.

En tot cas, el cost d’aquest lloguer evidencia una capacitat econòmica per part de la víctima que li permetia acudir a altres mitjans alternatius menys onerosos.

Al seu torn, la Companyia Asseguradora del vehicle causant del mal degué ser més diligent en la liquidació, constatada la necessitat d’un vehicle per part de l’actor, malgrat això, va demorar la seva oferta d’indemnització més de cinc mesos al sinistre.

Per això, el Tribunal concedeix una indemnització pel lloguer del vehicle des de la data del sinistre fins avui en què la Companyia Asseguradora del culpable va efectuar una oferta de pagament proporcionada a l’entitat del mal.

8/09/2020.

Francesc de Paula Rovira Llor.

Advocat.